CIBERACTIVISMO

Jump to Comments

El passat dijous 19 de novembre David de Ugarte visitava la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, en el marc del 1r Congrés de Comunicació Digital a la Comunitat Valenciana.

De Ugarte, que participà en la taula rodona “Internet y las nuevas formas de comunicar”, es presenta al seu blog com un economista, tecnòleg i emprenedor compromés amb els nous models de Democràcia econòmica. És fundador i teòric del grup ciberpunk español (1989-2007), fundador de Piensa en Red S.A. (1999-2002) i, després, de la Sociedad Cooperativa de las Indias Electrónicas (2002) i de la Sociedad Cooperativa del Arte de las Cosas (2009), on treballa com analista de xarxes, dissenyador de productes i busca de noves línies de negoci.

Com a escriptor, en la seua vessant creativa, és autor de dues novel•les per entregues per a telèfon mòbil: “Lía: MAD phreaker” (e-moción 2003-2004) i “Días de frontera” (e-moción 2002-2006). Pel que fa als assajos, ha publicat “11M: redes para ganar una guerra”(2004), amb un curiós origen que després comentaré; “El poder de las redes” (2007), manual per a ciberactivistes molt recomanable que prendré com a referència en aquest article; “De las naciones a las redes” (2009), i “Filés: Democracia económica en el siglo de las redes” (2009), que precisament es presenta demà, dijous 26 de novembre, al Centro de Innovación de BBVA a Madrid (a les 19:30h comença, ho dic per si algú hi vol anar…). De Ugarte, a més, és el director de la única col•lecció d’assaig contemporani a Dominio Público, la col•lecció Planta 29.Per cert, com que una de les idees més importants defensades pel civeractivisme és la supressió de la propietat intel·lectual i la proliferació del software lliure, els seus llibres han estat entregats al “domini públic”, així que poden ser descarregats lliuement de la xarxa, impresos, o fotocopiats, sense permís previ dels seu creador.

Es considera a si mateix com un dels primers natius digitals, ja que amb només 9 anys aprengué a programar amb una consola Atari de cartutxos. Des d’aleshores ha estat interessat en l’evolució dels ordinadors personals i les noves possibilitats i llibertats que permetien gaudir a les persones. Comenta que en 1987 donà el salt cap al seu primer PC, un Amstrad i que ja en 1989, a Berlín, es conectà per primera volta a Internet. Així, tot i que la seua formació acadèmica és la d’un economista, tots els seus treballs, projectes i iniciatives s’han basat en Internet. Ja citats a dalt, destacaré:
-“Piensa en Red”: la primera empresa europea desenvolupadora de software per a PDAs, que a més generà filials que encara continuen com Piensa Solutions, i marcà fites com haver desenvolupat el primer moblog («mobile» + «blog») del món o la primera xarxa wifi a España.
– “Sociedad de las Indias Electrónicas”: n’és soci fundador junt a Juan Urrutia i Natalia Fernández, i tots tres es dediquen a analitzar les diferents xarxes socials. Aquesta societat és la creadora de FEEVY -un projecte de participació social a Internet nascut dels comentaris de la bitàcola, i fou la primera empresa del món que tingué blog. Fou ací on David de Ugarte publicà, capítol a capítol, en temps real, el que seria després el seu primer llibre en paper, 11-M: Redes para ganar una guerra. Aquest és, sinó el pioner, un dels primers llibres ha donar el salt des d’un blog al paper.

Però, com no, el que més ens interessa des del nostre blog és que David de Ugarte és un referent fonamental en matèria de ciberactivisme, “el guru de les xarxes digitals”, com ja se’l coneix. En 2007 publica El poder de las redes, un manual de ciberactivisme que escrigué a partir de les converses generades als seu blog, la seua pràctica personal i l’experiència del moviment ciberpunk espanyol. Diu que és un resum d’allò aprés sobre ciberactivisme en els últims 15 anys, fins la data de publicació del text (és a dir, des de l’any 92, més o menys).

Així, el ciberactivisme, entés com a estrategia i no com a técnica, ocupa un espai central a la seua vida. Tal com digué al congrés citat abans, fem ciberactivisme quan publiquem a la xarxa –en un blog o en un fórum- buscant que els que ho llegeixen avisen a altres contactes (enllaçant-ho als seus propis blogs o recomanant la lectura per altres mitjans). Els blogs, doncs, es contemplen com una nova forma d’activisme. També ho és quan enviem un e-mail o un SMS a altre persones amb l’esperança de que ho reenvien a la seua llista de contactes. En la “societat xarxa” tots estem destinats al ciberactivisme i, puntualitzà, no només de caire polític. També ho fa un escriptor que vol promocionar el seu llibre (com que fa De Ugarte pròpiament), un activista social que vol convertir un problema invisible en un debat públic o la xicoteta empresa amb un producte innovador que no pot arribar a la seua clientela potencial.

Un altre concepte important als textos de De Ugarte és el de “ciberturbas”, que es defineixen com la “culminació en movilització als carrers i massiva d’un procés deliberatiu espontani, desenvolupat per mitjans electrònics. No són el producte dels ciberactivistes, sinó d’un món de civeractivistes”. Així, en aquestes mobilitzacions reactives és difícil identificar els “nodos” i la proposta originaris, són revoltes massives i anònimes. Com a exemples històrics, és recurrent trobar les mobilitzacions a Espanya que acabaren amb la derrota del PP de Jose María Aznar en 2004, les que provocaren la dimisió en 2001 de Joseph Estrada a Filipines o les revoltes franceses de 2005. Però De Ugarte encara en digué una més al congrés, la que fou el fenomen de mobilització de xarxes més efectiu del segle XXI, tot i que no aparegué als mitjans de comunicació… el macrobotelló espanyol de 2006 (tot i que, personalment, no sé si puc entendre-ho com una expressió de ciberactivisme en el mateix grau que les citades abans).

Per a aconseguir arribar a l’èxit de les nostres iniciatives, les “ciberturbas”, De Ugarte planteja dos tipus de ciberactivisme al manual “El poder de las redes”:
“Si només volem iniciar, emprendre, un procés de debat, haurem d’argumentar, assenyalar, escriure i promocionar allò escrit. Si és possible, celebrar actes presencials i relatant els que fan altres (això es correspondria, per exemple, amb el “Dia Zeitgeist” de que vaig parlar en una entrada anterior), animant a qui puguem a escriure i opinar sobre el tema. No és fàcil iniciar un procés així.” Estem parlant de processos lents i és poc probable que sorgisquen espontàniament, encara que ho estem animant.
Així, és més freqüent l’altre model de ciberactivisme, “el que busca l’adhesió a una campanya els objectius i mitjans de la qual han estat dissenyats estratègicamenta priori per un “nodo” organitzador”. Allò fonamental és la claredat i l’accessibilitat a la informació. La gent ha de saber per què cal mobilitzar-se, què s’ha de reivindicar i davant de qui cal fer-ho. Breument, destacaré una sèrie d’elements d’informació que De Ugarte recomana tenir en compte:
– Documentació: recollir tots els arguments a favor i en contra de la nostra postura i posar-los a disposició pública
– Discurs: resumir per qué una persona “normal” hauria de mobilitzar-se. Hem d’aconseguir que, tot i ser curt i clar, estiga suficientment matisat per a que no siga un pamflet ni una proclama de la fi del món.
– Elecció dels destinataris últims de l’acció: estudiar a qui tractem de convèncer amb els nostres arguments, què pretenem d’aquell o aquells a qui ens dirigim…
– Disseny de ferramentes: s’ha de facilitar que cada persona que entre en relació amb la campanya puga reproduir-la en la seua pàgina, al seu perfil… sense mediació de ningú. Enllaços, e-mails, SMS tipus, cartells en format electrònic, banners… quan més personalitzada siga la comunicació, més viable serà.
– Visibilitat: afegir un comptador, un dispositiu on d’alguna forma es puga recollir un cens d’adhesions o un diari de l’expansió de la campanya. Un blog pot ser una bona solució.

Ja per acabar, cal destacar que, tot i que pot sorprendre després dels diferents articles (positius) publicats al nostre blog, David de Ugarte no considera que aplicacions com Facebook o Tuenti siguen – en principi- sistemes ideals per al ciberactivisme, ja que diu que només serveixen per a permetre que els altres ens expressen la seua adhesió, però no per a convèncer ni ser convençuts.
No obstant ens dona algunes pautes que poden ser útils per a incloure Tuenti o Facebook en campanyes de ciberactivisme sense supeditar-les o limitar-les a aquestes xarxes. El que recomana, doncs, és entendre-ho com simples canals de convocatòria (no per això poc importants), tractant-les totes per igual, i no deixant tot el pes de les campanyes en elles, molt menys en una sola en concret. Però no cal que ho diga ell, tots sabem com n’és de fàcil adherir-se a un grup o confirmar l’assistència a un “evento”, però això no sempre es tradueix en participació presencial a la convocatòria. Per això diu De Ugarte que, com a ciberactivistes, no hem de creure cegament en el nombre de membres adherits a la nostra mobilització.

Dijous passat acabà la seua intervenció amb una mica d’humor, dient que “hui en dia és tant important la informàtica i la xarxa per a ell que la majoria dels seus fracassos amorosos es deuen a que la seua parella venia sense el Control+Z. Aleshores, si fallava, com li donava a “Desfer”?”
No serà per a tant, però com a paràbola per a aquest món computeritzat i reticular li quedà bordada.